Temàtiques tractades a la Visita Virtual
EL PAPIR DEL NIL
El papir (Cyperus papyrus) és una planta aquàtica que viu a la regió Mediterrània, principalment a Egipte, i que servia com a suport per l’escriptura.
Els textos més antics s’escrivien en pedra o ceràmica. El papir va ser una innovació: era més lleuger i flexible, es podia enrotllar, i era fàcil de transportar i emmagatzemar. Destaquen els papirs funeraris, com el Llibre dels Morts, els papirs mèdics, i els papirs matemàtics.
El papir més antic del món va ser trobat l’any 2012 per egiptòlegs francesos al jaciment de Uadi el-Jarf, un port de la costa del Mar Roig, i data del regnat del faraó Quèops (4a dinastia, Regne Antic).
El papir més llarg que es coneix és l’anomenat Gran Papir Harris, és al Museu Britànic de Londres (Regne Unit), fa 42 metres de llarg i data del regnat de Ramsès III (20a dinastia, Regne Nou).
ELS DÉUS
La representació divina durant l’antic Egipte està formada per centenars de déus i deesses, molts d’ells amb forma humana i cap d’animal.
Alguns dels principals déus són:
Ptah, déu creador del món mitjançant la paraula.
Re, el déu sol, que renaixia cada matí i moria cada nit.
Khnum, el déu de la primera cataracta i guardià de les fonts del Nil, va crear els primers homes amb el fang del riu i el seu torn de terrissaire.
Atum, déu creador de la primera parella divina, Shu i Tefnut, els quals creen les següents Geb, la terra, i Nut, el cel. Els seus 4 fills són: Horus, Seth, Isis i Neftis.
El déu Osiris i la deessa Isis engendren Horus, el déu vivent, que s’identifica amb el faraó. Segons la mitologia, Osiris és el déu dels morts i la resurrecció. Durant el Regne Antic, el rei difunt esdevé Osiris.
LA MORT
Els antics egipcis creien que la mort no era el final sinó l’inici d’una nova vida en el més enllà. Per aconseguir que el difunt pogués ressuscitar, calia preservar el cadàver a través de la momificació. També s’havien de fer encanteris màgics, actes rituals i dipositar amulets de protecció.
El cos momificat es col·locava dins un sarcòfag i es portava a la tomba, construïda com la casa per l’eternitat. El difunt s’acompanyava amb aliments, mobles, roba, i tot el que pogués necessitar, per tal que en pogués continuar gaudint en el més enllà. Els textos funeraris en papir o escrits a les parets de la tomba l’ajudarien a transitar per l’inframón (‘Duat’), obtenir un resultat favorable en el judici d’Osiris i finalment poder arribar al paradís (‘Iaru’).
EL FARAÓ
Era el rei d’Egipte, senyor de les ‘Dues Terres’, i estava considerat un déu que vivia a la terra. Era una divinitat que exercia el poder (teocràtic) i considerat la font de la vida humana. La naturalesa dual del rei garantia la unitat de les ‘Dues Terres’, i expressa la perfecció de totalitat. La metàfora de la canya i l’abella indica la monarquia dual que es va identificar amb l’Alt i el Baix Egipte.
El faraó exercia de cap d’estat egipci i era propietari de la majoria de terres. Tenia visirs, consellers i funcionaris que l’ajudaven en el govern: dictar lleis, comandar l’exèrcit, construir temples i palaus, i vigilar el nivell de les aigües del Nil que servirien per calcular els impostos. Al palau hi vivia el faraó amb la seva cort i l’harem, format per les dones, fills i filles. Es divertia fent tir amb arc per caçar antílops i gaseles al desert, on anava en carro.
Al llarg de 3 mil anys hi va haver 30 dinasties i uns 340 faraons.
Els antics egipcis creien que quan moria el faraó havia de retornar amb els deus. Per ajudar-lo a ressuscitar, se li construïa una tomba, se l’acompanyava amb aliments i tot el que necessitaria en el més enllà, i se li feien rituals màgics.
La successió reial s’establia per línia sanguínia, on l’hereu era el fill gran. En cas d’haver-hi diversos pretendents al tron, les lluites i intrigues de poder que sovint es produïen equivalien a un caos còsmic, que es resoldria amb el nomenament d’un nou rei.
L'ESCRIPTURA
La llengua egípcia té tres sistemes d’escriptura: jeroglífic, hieràtic i demòtic.
L’escriptura jeroglífica sorgeix cap al 3400 abans de Crist (aC) i la última inscripció, documentada a les parets del Temple de Files, data del 394 després de Crist (dC).
L’escriptura hieràtica és cursiva, més fàcil d’escriure en papir i ceràmica, i es va utilitzar a partir del Regne Antic.
L’escriptura demòtica, amb signes molt més cursius, sorgeix a partir del segle VII aC, i era la més utilitzada durant el període Greco-Romà. La última inscripció demòtica data de l’any 452 dC.
El copte és l’últim estat de la llengua egípcia. Té l’alfabet grec, alguns signes demòtics i s’escriuen les vocals. El copte permet conèixer com era la pronúncia de l’egipci antic.
LA RELIGIÓ EGÍPCIA
La religió egípcia era politeista, es veneraven centenars de divinitats.
El faraó era el representant d’Egipte davant els déus i les deesses, els adorava i els presentava les ofrenes per assegurar l’ordre còsmic (‘Maat’).
El temple era el centre del culte, amb una capella per la divinitat a la part més interior del temple, on els sacerdots representaven al rei i feien ofrenes a l’estàtua divina cada dia.
La reforma religiosa duta a terme pel faraó Akhenaton a finals de la 18a dinastia (Regne Nou) va centrar l’univers religiós en l’adoració a un únic déu, l’Aton, el disc solar. Només va durar el període de temps que ell va governar i, posteriorment, durant el regnat de Tutankhamon es va restablir el culte als antics déus (Estela de la restauració).
LA MOMIFICACIÓ
Per preservar el cadàver de la descomposició després de la mort, els antics egipcis van desenvolupar una tècnica d’embalsamament que consistia en:
(1) extreure les vísceres (els òrgans interns) del cos i dipositar-los en 4 vasos canopis; (2) dessecar (deshidratar els teixits) el cos durant 40 dies amb natró, una barreja de sals minerals que provenien del Wadi el-Natrum; (3) untar el cos amb olis i ungüents; (4) embolcallar el cos amb roba de lli.
Finalment, es col·locaven amulets de protecció.
El cor no s’extreia perquè els egipcis creien que era el centre del pensament i la intel·ligència, i hauria de ser pesat en la balança durant el judici d’Osiris.
En canvi, el cervell s’extreia a través del nas perquè no es considerava important.
LES DONES I LA REIALESA
Les dones de la reialesa egípcia eren les transmissores del llinatge reial. La filla gran del faraó podia ser dipositària de la funció monàrquica i casar-se amb el pretendent al tron perquè aquest aconseguís ser faraó.
Tot i que els reis podien tenir varies esposes, la reina principal tenia poder i influència, s’anomenava ‘Gran esposa reial’.
La reina Nefertiti, dona d’Akhenaton (18a dinastia, Regne Nou), es representa sovint al costat del faraó en actes oficials i recorrent la capital en carro de cavalls.
La reina Nefertari, dona de Ramsès II (19a dinastia, Regne Nou), té una magnífica tomba a la Vall de les Reines i temple funerari a Abu Simbel.
Quan el faraó accedia al tron molt jove, la reina mare era important i tenia poder. Destaca la reina Tiye, dona d’Amenhotep III i mare d’Akhenaton (18a dinastia, Regne Nou).
L’ARQUITECTURA
Les creences religioses egípcies van donar lloc a extraordinaris avenços en l’arquitectura. Destaca la construcció de tombes, temples i palaus.
Els primers reis es van construir tombes fetes de fang i estructura rectangular, anomenades mastabes, amb cambra funerària i pou.
Durant el regnat del faraó Djesert (3a dinastia, Regne Antic) a Saqqara, la mastaba es va transformar en una piràmide esglaonada. Aquesta innovació arquitectònica, idea de l’arquitecte Imhotep, utilitza per primera vegada la pedra en la construcció. El recinte està decorat amb la façana del palau reial, i hi ha una representació del ritual del festival Sed (Heb-Sed). El cos del rei difunt es dipositaria en una cambra sota la piràmide. L’evolució arquitectònica durant la 4a dinastia va portar a la construcció de les tres piràmides de Guiza, de parets llises.
A partir del Regne Mitjà es construeixen tombes excavades dins la roca (hipogeus) per protegir-les de robatoris.
La dualitat era l’ideal de construcció i el plànol dels temples segueix aquesta harmonia. Davant l’entrada del temple egipci, es col·locava un obelisc a cada costat del piló d’entrada on hi havia la porta d’accés. Dins del temple, hi havia nombroses sales amb columnes decorades amb capitells en forma de papir (papiriformes) obert o tancat, campaniformes, palmiformes o hatòrics (amb la cara de la deessa Hathor). Al final, el lloc de culte a l’estàtua de la divinitat, on només el faraó i el sacerdot principal hi podia entrar.
LA MEDICINA
Els metges (Ur-sunu) tractaven els pacients seguint una metodologia i tenien diverses especialitats: dentista, oftalmòleg, traumatòleg, veterinari, etc.
Els coneixements mèdics es transmetien a la Casa de la Vida, dins el temple. Eren també biblioteques que contenien tot el coneixement religiós i científic de l’antic Egipte, i també hi havia arxius de documents oficials. Allí els escribes copiaven els papirs funeraris, mèdics, matemàtics, etc. Una sala dins el temple feia de laboratori per emmagatzemar els productes i preparar els medicaments que es receptaven als pacients. La màgia formava part de la medicina mitjançant rituals, que haurien d’ajudar en la curació del malalt.
S’han trobat papirs mèdics, com l’Ebers, que descriuen llistes de medicaments i perquè servien. D’altres, com el papir quirúrgic Edwin Smith, descriuen com els metges realitzaven un estudi dels símptomes del pacient, feien un diagnòstic i proposaven un tractament.
ELS ESCRIBES
Eren sacerdots egipcis que podien llegir i escriure, s’encarregaven d’escriure, copiar, comptabilitzar, etc. Treballaven per l’administració com a funcionaris, i podien arribar a ser escribes reials. El càrrec es transmetia de pares a fills i tenia prestigi. Escrivien amb un bastonet de canya (càlam) i tinta vermella o negra, que s’obtenia barrejant terres o carbó amb aigua, i ho feien majoritàriament sobre papir o ceràmica.
Anaven a les escoles per aprendre a llegir i escriure, on aprenien també dret, religió, història, geografia i matemàtiques. Redactaven tot tipus de documents com rebuts de compra i venda, papirs mèdics i receptes per elaborar medicaments. També feien d’inspectors del faraó per cobrar els impostos anuals: apuntaven la mesura dels nilòmetres per saber quan havia crescut el Nil i poder fer el càlcul de les rendes i els impostos.
L’ALIMENTACIÓ
La dieta dels antics egipcis era molt diferent segons si la persona pertanyia a la família reial, alts dignataris i sacerdots, o bé si eren funcionaris, pagesos i criats.
El coneixement que en tenim prové principalment d’escenes pintades en les parets de les tombes, del menjar i dels cossos momificats que s’hi han trobat.
Els aliments bàsics eren el pa i la cervesa. També consumien verdures, fruita, peix i aus silvestres. S'elaboraven pans i pastissos, amb llavors, fruits secs o espècies. Existia una gran varietat de verdures i fruites: all, ceba, cogombre, enciam, meló, espàrrecs i llegums (llenties, mongetes i pèsols). També dàtils de palmera datilera, nous de palmera doum i figues de sicòmor. Les vinyes proporcionaven raïm, considerat deliciós per menjar fresc o sec (panses), i també servia per elaborar vi. L’oli era de ricí o llavors de lli. La carn provenia d’aus de corral (ànecs i oques) i ocells (coloms, pinsans, etc.), alguns dels quals eren criats en aviaris per obtenir ous. La cabra i el xai es consumien en ocasions especials. Els nens i joves bevien llet de cabres i ovelles.
Com més pobre era la persona, més petit era l'animal que podia menjar. La carn d’antílop, gasela, bou i vaca eren productes de luxe que, com el vi, només la família reial i la gent rica es podia permetre.
LA GRAN PIRÀMIDE DE QUÈOPS
La piràmide del faraó Quèops (4a dinastia, Regne Antic) a Guiza és una de les 7 meravelles de l’antiguitat. És una tomba construïda en pedra per allotjar i protegir el cos del rei després de morir. Simbolitza la muntanya primordial, que emergia de les aigües durant la creació del món, i permetria l’ascensió del faraó per unir-se amb les estrelles del nord anomenades ‘Les immortals’ (o circumpolars).
La Gran Piràmide de Quèops és una piràmide perfecta, de base quadrada i 4 costats triangulars units en punta al vèrtex, fa 146,6 metres d’alçària i van tardar uns 20 anys en construir-la. La Gran Galeria, que condueix a la cambra funerària del rei on hi ha el sarcòfag de pedra, és una obra mestra de l’arquitectura.
Al costat de la piràmide de Quèops, es troben les piràmides de Quefrè i de Micerí (ambdues de la 4a dinastia) amb els respectius temples funeraris per al culte.
Les piràmides eren el símbol del poder de l’estat egipci i de l’autoritat del faraó.
L’esfinx de Guiza, amb cos de lleó i cap humà, situada davant el temple de la vall de Quefrè, és la guardiana de la necròpolis i simbolitza el faraó.
L’EDUCACIÓ DELS INFANTS
Durant el Regne Antic, l’ensenyament es feia al palau. Hi havia pocs nens que anessin a l’escola, només els fills del faraó, membres de la família reial i fills d’alts dignataris. Coneixem poc la organització de les escoles i els mètodes d’ensenyament, però s’han trobat milers d’ostraca (fragments de ceràmica amb inscripcions) amb exercicis de cal·ligrafia, dibuix o matemàtiques que feien els alumnes per aprendre a escriure.
La ‘casa d’instrucció’ o escola apareix durant el Regne Mitjà, segurament perquè a partir d’aquesta època l’estat egipci necessitava funcionaris capaços de treballar fent feines administratives. També oficials de l’estat i alts càrrecs del clergat que administraven les extenses propietats dels temples. Els artistes, pintors i escultors havien de saber llegir i escriure per convertir els textos hieràtics escrits en papirs i ostraca en jeroglífics dibuixats en parets de tombes i temples.
Els alumnes anaven a menjar i dormir a casa, excepte els que anaven a l’escola del palau que feien vida allà.
L’edat de començar l’escola era entre els 5-10 anys, primer en l’escola primària i després continuaven la seva educació al temple. Segons explica Bekenkhons, gran sacerdot d’Amon de Karnak durant el regnat de Ramsès II (19a dinastia, Regne Nou), va anar 4 anys a l’escola primària i 11 anys a l’escola del Temple de Mut de Karnak.
LA DONA EN LA SOCIETAT EGÍPCIA
Tot i ser una societat majoritàriament dominada pels homes, a l’antic Egipte les dones tenien drets que no tenien en altres societats i cultures de antiguitat.
Les dones podien tenir propietats, heretar i divorciar-se. Les que tenien alt poder adquisitiu haurien tingut una independència que seria impossible per les que depenien del marit.
En la societat egípcia hi havia moltes diferències entre les diverses classes socials. Les dones de classe alta rebien educació de l’escola per tenir cultura.
La majoria de dones s’encarregaven de la feina de casa, preparar els aliments i tenir cura dels fills. Algunes treballaven fora de casa, en feines com el servei, de perruqueres, producció de teixits i artesania, etc. D’altres feien música i dansa al temple i a la cort, o eren sacerdotesses.
Algunes dones sabien llegir i escriure. A la ciutat de Deir el-Medina, Tebes oest (Regne Nou), s’han trobat cartes escrites o adreçades a dones que demostra que haurien anat a l’escola.
El gènere es diferenciava pel color: l’home es representava marró fosc i la dona marró clar. En les pintures en parets i les estàtues, sovint l’home està identificat pels títols mentre que la dona és coneguda per la seva relació amb el marit.
ELS GATS A L'ANTIC EGIPTE
El gat domèstic de l’antic Egipte és l’ancestre dels nostres gats.
Eren animals molt estimats i valorats com a animals de companyia en palaus, temples i cases. A canvi del menjar i el confort de viure a les cases, els gats protegien dels perills de les serps, i de les plagues de rates i ratolins a les cases i llocs on hi havia menjar. Els antics egipcis feien tot el possible per fer-los feliços i els alimentaven be, fins i tot en èpoques de fam.
El gat s’associava amb el déu solar Re en relació amb el viatge nocturn del sol a través de l’inframón. La gata era l’encarnació de la deessa Bastet, símbol de protecció i amor.
La paraula egípcia per designar-los és l’onomatopeia “miu” o “mii”, que en femení acaba en -t (“miut” o “miit”) i vol dir: “El/La que fa meu”.
Segons l’historiador Heròdot, qui matava un gat, encara que fos sense intenció, podia ser castigat amb la pena de mort.
Quan un gat moria, era momificat i se li feia un enterrament amb cerimònia i se’l dipositava en un sarcòfag. S’han trobat milers de mòmies de gats i cementiris dedicats a ells, com el Bubasteion a Saqqara. Durant el període Ptolemaic, la popularitat dels gats va arribar al màxim.